Productes - Llibres - MOLT DE CONTE!

MOLT DE CONTE!
Un tastet d´un dels contes...
 
Teranyines                                                                     
 
Anava malament de peles. No era cap novetat. De fet, sempre havia anat malament de peles. Però ara farà un parell d’anys, mentre navegava per internet, se’m va obrir un bàner que podia ser la solució dels meus mals. I no n’eren pocs.
 
“Comprem teranyines. Paguem bé”.
 
Al principi vaig pensar que es tractava d’una broma. Faltaven pocs dies per Tots Sants i, ja se sap, la publicitat: la influència del Halloween, d’origen anglosaxó, amb les bruixes, les aranyes, els ratpenats, les carbasses i altres foteses que importem com si aquí no tinguéssim tradició de castanyeres, castanyes, panellets, moniatos, difunts i més. Tenia els meus dubtes, però hi havia de trucar. No podia deixar passar l’oportunitat de fer uns calerons de manera fàcil, ja que el garatge de casa estava ple de teranyines. Així, doncs, vaig trucar al número de telèfon que apareixia a l’anunci.
Semblava gent seriosa. Era l’equip d’un professor japonès, el doctor Osaki. Es dedicaven a fer recerca mèdica amb teranyines. Es veu que el fil de seda que fan les aranyes té una resistència i una elasticitat encara no superades per cap material sintètic. És molt més resistent que l’acer i més elàstic que el niló. I a més és biocompatible, biodegradable, talla hemorràgies i estimula el creixement i l’activitat natural de les cèl·lules que hi estan en contacte. Es preveu un gran futur per a aquest material.
La veritat és que les pagaven molt bé: tres mil euros el quilo. Ja sabia que fer-ne un quilo seria difícil, però en podia fer alguns grams.
Vaig anar corrents cap al garatge i vaig recollir algunes teranyines de mida considerable que estaven repartides per diferents raconades. Amb molt de compte les vaig posar damunt de les balances de la cuina i, per sorpresa meva, la bàscula no es va moure del zero. Ja sabia que eren lleugeres però mai no hauria dit que ho fossin tant.
De totes maneres, no podia deixar passar una oportunitat de negoci com aquella. Vaig tornar a trucar a l’equip del doctor Osaki i els vaig comentar que m’estava plantejant crear una granja d’aquests animalons, i que necessitava que m’assessoressin sobre quin tipus d’aràcnid em podia proporcionar una producció més elevada per als meus interessos comercials. Es tractava d’un aspecte que podia ser clau per a la viabilitat del negoci, ja que existeixen més de quaranta-dues mil espècies diferents. La persona que m’atenia em va passar amb un dels especialistes de l’equip i, molt amablement, em va explicar que hi havia dues espècies d’aràcnids que produïen més fil que les altres. Unes de japoneses i unes altres d’angleses. I potser les angleses tenien una producció lleugerament superior que les nipones, avantatge que segurament els proporcionava el caràcter combatiu, tot i que no eren agressives.
Durant alguns dies vaig donar voltes a l’assumpte, i al final vaig decidir posar una granja d’aranyes angleses al garatge de casa per intentar produir alguns quilos de teranyina a l’any. Era una producció que, de manera personal, el doctor Osaki es va comprometre a comprar-me i a pagar-me al comptat a mesura que els la servís.
El doctor Osaki em va facilitar el telèfon d’un biòleg anglès, el professor Lankester de la Universitat d’Oxford. Em vaig posar en contacte amb aquest professor i em va proporcionar quatre femelles i un mascle. La resta va ser bufar i fer ampolles. Al cap d’una setmana ja tenia els cinc aràcnids fabricant finíssimes teles a ple rendiment. Eren com cinc padrines fent mitja a tota màquina, nit i dia. En un tres i no res, vaig tenir totes les raconades del garatge de casa folrades.
De menjar no els en faltava perquè prop de casa hi ha una granja de porcs, i les mosques abunden per la zona. Era curiós veure què passava quan alguna mosca queia a la seva trampa. Sortien prestes, l’embolcallaven amb el seu fil, li clavaven els quelícers i li injectaven verí. La mosca moria a l’instant, sense cap mena de patiment aparent. El verí anava descomponent l’interior de la mosca fins que, al cap d’uns dies, l’artròpode n’absorbia el contingut. En restava només la carcassa embolicada amb seda, com si es tractés d’una mosca momificada a punt de passar a la posteritat.
Les aranyes cada dia estaven més formoses, tot i que el mascle era més escarransit que no pas elles. El mascle no parava de fer una dansa ritual, dia sí altre també, davant del niu de cada femella després d’haver-li portat, com a present, una mosca embolicada en un vestit de seda que ell mateix havia teixit. Acte seguit copulava amb la femella sense gaire moviments. Tot un galant! Tot anava com una seda (mai més ben dit) fins que un dia, sense cap mirament, una d’elles se’l va cruspir.
M’havia quedat sense mascle. Llavors diran que són el sexe dèbil! Per sort, però, vaig veure que prop de les femelles s’hi movien una gran munió de petits animalets. El pobre difunt acabava de ser pare!
La descendència anava creixent i cadascuna va començar a produir els seus propis teixits. Tenia la granja amb molta productivitat! Vaig intentar fer-ne un inventari, però cada dia obtenia un escandall diferent. Sempre al voltant dels tres-cents vint exemplars.
Em vaig decidir a fer la primera collita. Vaig agafar una escala llarga que tinc i unes estisores de cuina i, seguint les instruccions del doctor Osaki, vaig anar tallant les delicades teles d’una en una, vigilant de no mutilar cap de les bestioles, mentre les anava desant en una capsa de sabates buida, separades per uns fulls plastificats que em van proporcionar des del grup japonès.
Per sorpresa meva, l’endemà les preuades xarxes tornaven a estar pràcticament acabades. Les quatre madames i la seva descendència treballaven a preu fet. Quina meravella! Ja podia tornar a fer recol·lecta. No passaven dos dies que ja podia recollir tres-centes noves teranyines. Així, en poc temps, vaig poder servir la meva primera comanda, i des del Japó em feien el primer ingrés de sis mil sis-cents iens, és a dir, uns cinquanta euros.
Les petites ja havien crescut i, de cop, vaig veure que hi havia un munt de petitíssims aràcnids prop de moltes de les grans. Ja tenia allà la segona generació. Les quatre madames ja eren àvies. El pobre difunt, al cel sia, ja seria avi!
Era impossible fer un recompte dels artròpodes que hi havia al garatge. Vaig fer-ne una estimació i vaig arribar a la conclusió que superaven els deu mil. Havia de fer alguna cosa per assegurar-los l’aliment. Vaig pensar que podia posar una pila de fems fora de l’entrada i una altra a dins, per garantir un flux suficient de mosques que alimentessin tota la tropa britànica.
Així que van créixer una mica, van començar a teixir com els seus progenitors. Quina canya! Tallava les teranyines començant per una punta del garatge i, l’endemà, quan acabava per l’altra, ja podia tornar a començar. No paraven d’arribar ingressos del Japó. El negoci anava d’allò més bé. Però un dia, després d’haver fet la recol·lecta, em vaig adonar que no n’havien fet cap de nova. I vaig veure que a la paret del fons hi havia unes lletres gegants fetes amb fil de seda que posaven:
 
Spiders on strike
 
A terra, davant meu, tenia milers d’aranyes estàtiques en formació, amb les potes de davant lleugerament alçades de forma amenaçadora.
Vaig haver de posar-me en contacte amb el professor Lankester i em va explicar que no era la primera vegada que passava. Que era una espècie d’aranyes originàries de les mines de carbó i que tenien molt clar això de les vagues. Reclamaven millors condicions laborals: aire condicionat a l’estiu, calefacció a l’hivern, fil musical, una dieta variada d’insectes i només una recollida de teranyines al mes.
No ens vam posar d’acord i van marxar. Mai més no vaig poder recollir-ne cap. Tant de bo m’hagués quedat amb les japoneses, que ja se sap que en aquell país, quan fan una vaga, la fan produint més del que es considera normal.

fes una comanda
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació, i oferir continguts i publicitat d'interès. Al continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra Política de cookies